Dijous, 23 de març del 2017

Sant Josep Oriol, 23 de març de 2017

Fill meu germana meva

Hi ha moments que, de sobte, et ve un pensament i és com un raig de llum que t’explica una situació. A mi em va passar ahir. Després de diferents encontres al carrer i a les classes amb persones de l’associació, ja plegant, als passadissos de la casa de cultura,  em va venir al cap una frase: tot això no s’assembla en res pràcticament a l’associació que va néixer fa uns 13 anys. Això ja no és el que era, les persones ateses per l’associació no són el que eren, l’entorn ha canviat brutalment en molts casos, i nosaltres ja ni fem ni som el que fèiem i érem.

 

Tots aquests llargs anys de crisi han acabat canviant de manera molt dura el petit retall sobre el qual nosaltres vam centrar els esforços per ajudar a pal·liar el dolor del món, escomesa tan desmesuradament gran, que només es pot fer, amb ajut de tants, en una parcel·leta ben delimitada.

 

En aquesta parcel·la han passat moltes coses aquests anys. Podríem agafar el nexe comú al llarg d’aquest temps de les classes, qui són els nostres alumnes actuals? Amb qui i amb què ens posem en relació?

 

Podríem començar per dir, sempre parlant majoritàriament, persones que ja no vénen a les classes per aprendre unes paraules en aquesta llengua i que això els permeti obrir portes i avançar. Persones que no poden sentir-se bé, no estan bé ni s’ho passen bé, un disgust fort amb la pròpia existència, amb el seu entorn físic i humà. La incapacitat i la impotència per poder afrontar els reptes, que sempre són reptes ara de supervivència, no de millora. Plens d’exigències i de necessitats que no es compleixen, enfadats potser, deprimits segur, vulnerables, plens d’ansietat, tiren la culpa a ells mateixos, o als països d’origen, o als països “d’acollida”, o als altres, o a la família, o al món... Tot el pensament focalitzat en els propis conflictes, sense recursos per poder afrontar els perills, tota l’atenció segrestada per les preocupacions, ofegant-se, com deia ahir un algerià, sense cap aire, com deia la noia a punt d’anar a viure al carrer, sense esperança com deia el malalt de feia anys... Camins tancats. 

 

La crisi ha passat una factura severa en moltes vides. I aquestes vides són les vides que omplen majoritàriament les classes d’Àkan. En aquest punt estem.

 

Són persones que van treballar a la construcció, que han vist passar els anys, són persones que van tenir accidents laborals, són persones fortament malaltes, físicament o psicològicament, són dones que tenien una vida estable a casa i que, amb la crisi, la família ha perdut l’estabilitat, marits aquí en l’atur, o amb ajudes, o tornats al país o en altres països d’Europa, són gent que va arribar quan la crisi ja havia començat i han anat d’un lloc a l’altre sense poder solucionar res. Moltes s’han fet grans, han esgotat les ajudes i resten aquí en pura supervivència. 

 

I també hi ha un degoteig permanent de persones que encara arriben, per diverses circumstàncies, i, com que nosaltres intentem fer de pont amb les institucions que ensenyen la llengua, els admetem perquè no estiguin a casa sens fer res, mentre esperen la matriculació en algun curs. Persones amb il·lusió al principi, que normalment vas veient com cauen en una realitat que no s’esperaven, malgrat els brots que es van percebent, que també és cert. 

 

I, per altra banda, la majoria dels alumnes que vam animar i subvencionar perquè es formessin professionalment, doncs en la seva majoria ocupant els llocs més baixos i més durs dels treballs, anar deixant-t’hi el cos perquè a casa, allà,  la família, pugui menjar, tenir cura de la salut, els nens puguin anar a l’escola, etc, etc. 

 

Tots gairebé van amb el mòbil, que ho és tot, i que fa que ja no hi hagi les trucades al diumenge, cada setmana, cada quinze dies o al mes en els locutoris, amb els familiars d’allà, sinó que avui el contacte és permanent, és la vida a cavall de dues realitats, el cap aquí i el cap allà, l’home assegut que s’aïlla i es passa vídeos, sol en el seu dolor, la dona que parla amb la mare, la germana, qui sigui, caminen per aquí potser estant allà, en aquesta simbiosi encara més difícil i més exigent. 

 

Davant d’això, com et situes? És inevitable la pregunta pel sentit, no el sentit del que fem, que veient els somriures que es poden obrir ja estaria justificat, sinó sempre una interrogació davant del que és incomprensible, també incontrolable, allò tan injust que et cou a les entranyes... Sovint apareix com una quimera el dret més elemental: el dret a la vida, però a una vida que valgui la pena de ser viscuda, no una vida qualsevol. I aquest altre ens fa sentir a nosaltres mateixos fràgils, mostra els límits davant del mal, del sofriment, de la mort, del conflicte... Ell / ella podria ser jo.  Ens remet a espais que estan també dintre nostre i que, com en un moment determinat d’ahir, ens fan sentir: però si aquesta home i jo estem vivint el mateix. Espais no des de la generositat ni des de la compassió, espais de vida compartida, tan senzillament com això,  tastant, quan es miren les persones i les coses profundament,  els mateixos dolors, comprenent des de les mateixes lluites per la vida. 

 

Ens diem que voldríem ajudar les persones necessitades a tenir cura d’ells mateixos amb dignitat, en alguns cercles de la nostra  pròpia societat la gent si sobreviu avui i demà i la setmana que ve ja serà un miracle. Ja no es tracta d’anar davant i marcar vies, sinó anar al costat, pas a pas, o bé, sostenir des de darrere, per evitar la caiguda. 

 

Lliçons profundes d’humanitat. Riques en saviesa. Davant de paisatges tan desoladors, és cert que vénen a la ment com s’han globalitzat els problemes, com realitats tan dures han travessat les fronteres, com ens distanciem cada vegada més rics i pobres, com es deterioren, per causes humanes, els sistemes que sostenen la vida en el nostre planeta, i ve a la ment el comerç d’armes, els conflictes fabricats, la poca prudència de molts governants, la poca solidesa d’una Europa que no ha pogut ni sobretot sabut resoldre la situació dels refugiats, tantes i tantes coses... 

 

Però també vénen a la ment altres formes de viure, apagar tant de soroll exterior continu: internets, mòbils, twitters..., tot allò que ha anat creant una vida cada vegada més descentrada d’un mateix, buscar el silenci, viure’l, caminar pels carrers de la ciutat acaronant les pedres dels vells edificis que van construir amb tant d’esforç els qui ens van precedir, entretenir-se a parlar amb un veí,  estar per als nens, conviure amb els que s’han fet grans, apropar-se a la natura, sentir les onades com van i vénen, caminar per les muntanyes, buscar els corriols que porten a les cases escampades encara aquí i allà, emmirallar-se en els ulls d’un animal petit, indefens, buscar ritmes de vida més pacients, més lents, més viscuts en l’autenticitat, abocar-se amb pas lent i segur a un món bondadós i compassiu, sentir-se interiorment, estimar amb senzillesa, amb tendresa, tot parla...

 

És una inicial reflexió sobre una realitat que ens ha canviat i que té molts camins per explorar, de moment, un primer tast, un primer vol d’ocell, una petita espurna per poder-hi pensar una mica... Hi tornarem. 

 

M. Lluïsa Geronès Estrada

Encara no hi ha cap comentari

 


aUkFZ Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web