Dissabte, 25 de febrer del 2017

Carta d'homenatge a una aula

Fill meu germana meva

Carta d’homenatge a una aula

Febrer de 2017

 

Un bon amic, en Salvi de Castro, ens recomana en les seves sessions d’ajuda que, quan hi ha una pèrdua d’una persona o d’una cosa, escrivim una carta. Guiada pel seu consell voldria escriure unes paraules a la nostra aula de la Casa de Cultura de Girona, ara que l'hem haguda de deixar.

 

T’he començat a escriure gairebé entre somnis aquesta nit, no ho he fet amb plors, però sí amb un sentiment fort. No vull escriure una complanta, argumentaria el mateix que va dir Sòcrates a Critó, mentre esperava la mort, que, a la seva edat, no plorava esperant l’hora, sinó que l’acceptava tot esperant el vaixell que marcaria el moment. Ho vaig aprendre fa molts anys en la lectura del Critó de Plató, de la mà de l’excel·lent professor Joan Sariol que ens va ensenyar, amb els seus grans coneixements, tantes coses de la vida i de la democràcia dels grecs. 

 

Voldria saber parlar, amb calma,  a les teves parets per explicar-te que sempre et portarem amb nosaltres, record tan preciós de les hores que hi hem passat. Aquesta és una carta per transmetre’t tot l’agraïment que sentim cap a la teva generositat.

 

Vols que t’expliqui quan et vaig conèixer? Si la memòria no em traeix, jo tenia 17 anys i tu eres una biblioteca universitària. En entrar-hi vaig reconèixer amb afecte les velles cadires. Encara ara a les parets conservaves retalls d’aquell passat, el rètol de Silenci i no fumeu, i alguna cadira que, obstinada, havia perseverat a tot el que deu haver passat  per dins teu al llarg de tants anys que tens! Quan vaig tornar  eres una habitació llarga, llarga com un tub, i, encara que al principi no eres del tot còmoda, tu et vas prestar a tot. Bella i vella com eres. I ens vas deixar viure un somni, i jo gosaria dir que tu també el vas viure amb nosaltres. Vull creure que aquest espai sagrat perdurarà en la teva memòria, com hi deuen estar les vivències de quan eres un hospici de nens. Voldria que sempre sentissis que t’hem estimat profundament.

 

Com deia algú a l’Ara, fa poc, en motiu del tancament d’una llibreria d’obres de teatre a Londres, els espais on hem estat sempre seran una mica nostres. I, mira, no sé perquè ara em ve al cap el tancament de la Llibreria Porter al Portal de l’Àngel on tant havíem anat la meva mare i jo.

 

El món va passar per la teva porta, aquella porta que havíem d’aguantar, perquè quedés oberta, amb uns tascons de fusta. No va ser un món qualsevol el que ha estat dintre teu fa pràcticament dotze anys. Seixanta-cinc nacionalitats,  llengües i vivències... En les teves hores de solitud devies demanar-te d’on venien tota aquella gent. Venien de la pobresa, de la guerra, de la malaltia, dels grans desastres del món. Uns tenien un sostre per dormir, d’altres, no, uns menjaven cada dia, altres segurament, no. Alguns viuen aquí, d’altres han marxat molt lluny, uns altres han tornat a l’origen, i d’altres han mort... Sofriments i llàgrimes et van omplir, de vegades enmig del silenci interior! Com hospici de nens des del segle XVIII,  devies haver sentit el pas callat del sofriment molt aviat. Com devies escoltar el plor dels setanta-un nens, separats de les seves famílies,  que fugien del desvari nazi  durant la Segona Guerra Mundial, internats dintre de les teves parets.

 

Et puc explicar la història del noi analfabet que treballava en una granja de conills i venia, net i polit, com si fos una festa, a classe cada dia? Et puc recordar el dolor de l'home, amenaçat de mort en el seu país, que, mentre operaven la seva muller de càncer al pit a França, sense poder-la acompanyar, ell feia classe amb nosaltres, amb les llàgrimes als ulls (aquest espai Shengen dels refugiats). Et puc explicar la història del noi que havia perdut la mare i els germans en la fugida, quan van incendiar el poble on vivien, i encara el perseguia l'olor dels cossos cremats? Velles històries del món, com sempre. Tot allò formava un món incoherent que s'aglomerava al voltant de la vila; dormien en barraques improvisades, en coves o a la serena. Vells,dones i criatures, ferits i malalts. L'aviació els havia metrallats i bombardejats mentre avançaven amb els seus carros, pobra gent, ignoraven les regles més elementals del camuflatge. Havien anat marxant en ple dia sense cap precaució, sempre per les carreteres, a través de planes sense arbres; darrera seu, ens deien, per les carreteres havia quedat un rastre de carros esclafats, de ròsses esventrades, de cadàvers, de malalts que ja no podien seguir. Joan Sales

 

Amb el món de les seixanta-cinc nacionalitats van arribar uns altres també, alguns, joves, potser universitaris en pràctiques, d’altres, grans, alguns, molt grans. Homes i dones esforçats, abnegats, fidels als valors més humans, útils a la societat, que, amb les seves limitacions físiques, la factura inevitable dels anys, ho han fet tot per ajudar aquesta gernació que mai no ha cessat, ni un sol dia, de trucar a la porta. Homes i dones, deixa-m’ho dir, que també es mereixen, com tu, tot l’homenatge, en aquesta grandesa moral que té el voluntariat. Alguns d’ells ja morts, d’altres seriosament malalts.

 

Què va ajuntar aquests dos mons? Com persones tan diferents es trobaren?  Els va unir un objectiu tenaç: una llengua! Uns la volien aprendre, d’altres la volien ensenyar. Uns tenien necessitats vitals i urgents, d’altres tenien un cor sol·lícit i disposat a atendre els necessitats. Estendrem les catifes vermelles que vam posar a la paret per amortir el soroll com catifes d’honor per a tots ells i elles? En la ment  van passant, un a un. Els més antics, els més recents. Els fidels d’anys i anys, els que van durar un instant. Agraïment.

 

Ens va fer trobar la llengua, perquè totes les llengües són ponts, ponts entre les persones, en la seva voluntat de comunicar-se, en el poder que dóna a la vida el fet de saber utilitzar les paraules.

 

Les paraules, tresor de les cultures, tresor de la humanitat. La paraula més senzilla és un regal immens, donat, sobretot, a persones que no tenen res de res, perquè, com bé saps, les persones a qui hem fet classe són, en la seva bona majoria, allò que jo anomeno el cul de sac de la immigració. Quan la vida t’ha varat als marges del món.

 

Regal encara més gran pels qui creiem en l’educació, i hi hem dedicat la vida. Com un bé suprem, l’honor d’haver  ensenyat a llegir i a escriure a persones que no ho van poder fer en la seva infantesa, a causa de les dures condicions de pobresa, de les injustes condicions socials, polítiques i econòmiques, que han viscut en els seus països.

 

La teva aula ha estat l’aula de les paraules, de les paraules més senzilles i quotidianes: bon dia, fins aviat, com es diu?, visc a ... , a les paraules més cultes, com en la lectura dels poemes de Maragall que vam fer, acompanyats del seu nét, el president Maragall, gràcies a l’equip del programa Actua de TV3, que ens va filmar llargament, però que sobretot ens va acompanyar. Moments tan sublims, paraules pronunciades per persones de diferents orígens, aprenentatges, igual que, com la meva mare, en la meva adolescència, en migdies de primavera a les platges desertes del Golfet i del Crit em recitava de memòria Maragall:  ¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que pertot brilla? Deu-me en aquests sentits l’eterna pau i no voldré més cel que aquest cel blau. I em transmetia tot l’amor pels nostres poetes, les seves paraules i els seus pensaments i m’explicava per centèsima vegada el camí de l’exili, els discursos del President Macià, les prodigioses classes de la República a les escoles del Bages natal... El valor de la transmissió. Dels uns als altres. La cadena.

 

No arribem així al món de la cultura? Tu que has acollit també llibres, què en penses? La llengua és un codi que serveix bàsicament per la comunicació, com diuen els diccionaris. La cultura, i cito expressament l’Alcover-Moll, és un conjunt de produccions intel·lectuals, artístiques i utilitàries, amb les quals un poble manifesta la seva mentalitat i manera de ser.  I si ens n‘anem al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, llegirem que la cultura és un conjunt de símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc, que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble. Te’n recordes  d’aquell intent d’obra de teatre amb les dones marroquines? Te’n recordes de les classes de l’estiu el dia que vam portar les eines per explicar els oficis que hi havia a Catalunya? Te’n recordes dels divendres que explicàvem història de Girona, perquè sempre diem que han d’entendre i conèixer el lloc on viuen, i el passat, les pedres, els edificis, els costums, ens apropen a aquest sentir-nos que els carrers del lloc on hem anat a viure són també els nostres carrers? El coneixement per poder estimar. La integració. Perquè un dia algú pugui dir aquell vers que tantes coses va capgirar: io son aquest que em dic Ausiàs March. 


La cultura implica molts aspectes, però, en la seva part escrita i oral, comença per donar el dret a la paraula, el dret a saber llegir, el dret als horitzons amplis de les lectures, de la informació que necessitem per viure i poder exercir críticament, amb opinió, amb discerniment. El dret a poder contestar quan et pregunten, i a poder preguntar perquè et contestin, la paraula és la bellesa, és la identitat, perquè quan la persona estrangera pot utilitzar la paraula, pot dir: jo sóc, existeixo, no sóc invisible ..., tot pot tornar a començar. Jo sóc la Fatiha, jo sóc l’Olena, jo sóc la Carolina, jo sóc la Khadija, jo sóc en Mustapha, jo sóc en Said, jo són l’Ibrahim, jo sóc la Paramjeet, jo sóc l’Helena, jo sóc en Patrick, jo sóc ...

 

Jo sóc. La llengua de Llull, d’Espriu, de Carner, de Foix, de Riba, de Verdaguer, de Maragall,  d’Aribau,  d’Ausiàs March, de Jordi de Sant Jordi, de Rodoreda, de Moncada, de Sagarra... I tants i tants, malgrat que, com ens ensenyava el professor Joaquim Molas a les classes de la Universitat Autònoma de Barcelona, cada antologia de poemes i autors explica la mirada de qui els ha escollit. O com ens remarcava l’Esteve Bagué, bon professor de llengua i literatura francesa: “llegiu literatura!, tota la història és interpretació partidista!” I nosaltres ens apassionàvem amb les paraules, ens les feia estimar, en la llengua que fos. Malgrat no podíem evitar apassionar-nos per la història, hereus de la situació de dictadura que vivíem, i filla d’una família apassionada, amb idees diferents, per la història, la societat, la política, amb una part exiliada.

 

Aquesta és també la llengua dels nostres alumnes. “Hem viscut per salvar-vos els mots”, també per a ells, que no tenen res, que han viscut al carrer moltes vegades, que no han tingut menjar, que no poden donar als fills el que necessiten, perquè creiem que, entre els drets de les persones, no hi ha tan sols el dret al sostre i al sosteniment, sinó que n'hi ha d’altres, com diu Simone Weil, a l’interessant llibre de L’arrelament: “Tothom és conscient que hi ha crueltats que atempten contra la vida de l'home sense atemptar contra el seu cos. Són les que priven l'home de cert aliment necessari per a la vida de l'ànima.”  O com diu el preàmbul de la Constitució dels Estats Units que sempre m’ha agradat: Nosaltres, el poble dels Estats Unitsamb la finalitat de formar una Unió més perfecta, establir la justícia, garantir la tranquil·litat nacional, tendir a la defensa comuna, fomentar el benestar  general i  assegurar els beneficis de la llibertat per nosaltres i per la nostra posterioritat...  Doncs, nosaltres, per ajudar la justícia, garantir la integració, tendir a la defensa del bé comú, fomentar el benestar de tothom, assegurar els beneficis de la llibertat pensant en nosaltres i, sobretot, en el futur, per tot això, transmetem les paraules. El dret a les paraules. 

 

Transmetem un llenguatge senzill, i segurament una cultura popular,  a l’abast, també ajudats per les reflexions de Paulo Freire. Però també, per què no?, ressonen a les meves oïdes avui les paraules de Josep Romeu i Figueras, professor a l’Autònoma de Literatura medieval, investigador incansable, cosí, dient-nos que el dia que oblidéssim la cultura popular ens hauríem perdut. 

 

A l’abast, aquesta és l’expressió. A l’abast d’aquells que són seus aquests versos: Desert d’amics, de béns e de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada, lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor, ma voluntat e pensa caitivada, me trob del tot en mal poder sotsmès, no vei algú que de mé s’haja cura. Perquè hi ha gent, gent que són els pobres dels pobres, potser no sabran massa trobar el seu lloc en segons quins espais, no sabran com comportar-se, o s’excediran, que potser caminen amb el cap cot,  o potser criden massa en els silencis, pobres perquè viuen, en la seva majoria, en el desemparament, dels anys que han passat, i t’han anat deixant abandonat, com si la vida s’hagués oblidat de tu. Pobres que aniran donant voltes fins a l’últim moment d’una vida que sovint es fa massa llarga i inclement. Gent valenta que té el coratge d’aixecar-se en la derrota cada matí i creuar encara la porta d’una aula per aprendre . La vulnerabilitat és terrible. Un mar immens on caure-hi i no trobar vaixells de salvació. Homes i dones que s’han fet grans. Amb les capacitats cognitives, alguns, minvades. Com un fat estrany que s’hagués vessat sobre el seu destí. Allò de Salvat-Papasseit: Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.(Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll: però jo he vist la pluja a barrals sobre els bots, i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa; sota els flandes i els melis
sota els cedres sagrats... 


Aquestes persones han entrat a la teva aula, i s’hi han assegut i crec que han estat felices. Han baixat també per les escales i s’han fet visibles en el cor de la ciutat, en un edifici simbòlic, important per la nostra vida cultural, que ha llençat un missatge generós: el dret a la cultura de tots, dels més ben situats, dels més pobres. Entenent el valor suprem de la cultura, que no sap de condicions materials. Diferents cares d’una societat que és prou madura com per veure-les i respectar-les. Una societat serena que entén la presència del vulnerable i en valora el que s’està fent i ho defensa. L’alt concepte de la llengua com a pont del benestar d’una societat cohesionada.

 

De la mateixa manera que jo, de molt petita, vaig aprendre a estimar la llengua de Cervantes, Azorín, Machado..., no amb les lectures posteriors i  promptes, que tant em van aportar, sinó amb els cants dels villancicos i amb l’emoció als ulls de les noies andaluses que em cuidaven quan escoltaven el cant dramàtic del flamenc, i a mi m’inspirava un respecte profund. Així vam aprendre a estimar, estimant. Sobre aquests ponts.

 

Com els meus néts han arribat al català, des dels primers sons en el bengalí de Tagore, i des dels primers sons de la llengua de Camoes. 

 

Aula nostra, jo somnio un país de mirada àmplia, generosa, universal, acollidora, conscient, responsable, activa, justa... “ I potser aleshores ens serà permès de començar, sense classes socials, ni odis religiosos, ni diferències cruels i injustes pel color de la pell, la nostra peregrinació a través de l’espai cap a la pensada llum, i de seguir sense temença les misterioses vies interiors de Déu, del no-res,els infinits i lliures i alhora necessaris camins veritables de la bondat.”

 

Com L’home que plantava arbres a la Provença, nosaltres intentem, pobres i limitats com som també, plantar paraules, amb amor i profunda estimació, en aquestes vides tan malmeses, les paraules d’aquesta llengua que estimem, d’aquesta cultura. Els seus sons i les seves llengües són ben llunyanes certament (com reconèixer els carrers que em van ajudar a fer-me gran?: barri de Sant Antoni, Raval, barri gòtic, a Barcelona, un món entranyable, plens de mil llengües avui), però, al llarg de les diferents generacions no ens hem anat enfrontant sempre a problemes semblants de mil maneres? La torre de guaita del mas del meu pare, a l'Empordà tan bell, erigida al segle XVI per lluitar per les incursions de pirates turcs i algerians, és una mostra de les lluites eternes i dels intents de la gent per protegir-se.

 

És l’hora, en un món que tremola tot ell, de la pau i de la lluita  per trobar camins de serenor i dignitat per llocs que ens semblen intransitables. Ja hi ha moltes llavors. El Servei Jesuïta als Refugiats ha rebutjat amb un comunicat l’ordre executiva del President Trump de la prohibició de l’entrada a ciutadans de set països de majoria musulmana i a refugiats, amb aquestes paraules que ens fem nostres: continuarem acompanyant refugiats i desplaçats forçosos allà on puguem i treballarem, amb les nostres forces, per acollir els necessitats on la necessitat sigui més gran.

 

Tu saps que l’última activitat que vam fer dintre teu va ser el cant del Cor, el nostre Cor Àkan,  i un cant molt especial: Las casas de cartón. No ho havíem previst, va ser així. Les teves parets ens han sentit cantar moltes vegades, ens hi han acompanyat, en diferents projectes: Cesk Freixas, Anna Roig, Miquel Pujadó, l’equip de Funky Monkey,  Migranland amb l’Àlex Rigola, assajos amb l’Associació de Sords-muts, Andreu Rifé amb la cançó que vam gravar per la Marató, Helio Vanimal amb qui es va fer la cançó La família d’Àkan ..., l’Èlia Casals i en Carles Callís que ens han ajudat en tants concerts... Tu els guardes també. Amb gratitud immensa.

 

Nosaltres, que hem cantat a pertot el País petit d’en Llach, aquest país que és tan petit que sempre cap a dintre del cor, vam acabar cantant: Que triste se oye la lluvia en los techos de cartón, que triste vive mi gente en las casas de cartón. Niños color de mi tierra con sus mismas cicatrices millonarios de lombrices.Van ser les últimes paraules. Tot un retrat.

 

Érem un grup petit aquell divendres, 17 de febrer, format per algerians, camerunesos, marroquins, ivorians, i dos voluntaris ben jubilats, sota la direcció de la Mariona Callís, amb l’Albert Genís, al teclat, dues persones que tant ens han donat i han sabut difondre pel nostre petit territori l’esperit d’Akan: en un món difícil, de violències i injustícies, volem difondre un esperit d’hospitalitat, de valentia, de generositat, de no caure en l’egoisme, promoure la dignitat humana, la cura dels més febles de la societat, el dret de les persones per trobar un lloc segur,  tenir una llar per ells mateixos i les seves famílies, l’amor i el respecte, el coratge davant les dificultats, la voluntat d’anar sempre endavant, la consciència de la dificultat de la vida col·lectiva.  Perquè  quan algú decideix  deixar enrere tota una vida hi ha d'haver raons molt poderoses, i totes van plenes de dolors, pèrdues, el camí de la fragilitat. 

 

Voldria dir-te aula que, ara que ja estàs en obres que et transformaran, com va escriure Rosselló-Pòrcel: tota la meva vida es lliga a tu com en la nit les flames a la fosca. Perquè en tu, en aquest tub tan singular, hi havia el Sentit.

 

Ara, la generositat de la Casa de Cultura ens ha facilitat altres espais, mentre et reformen per destinar-te a altres utilitzacions. Quedem disgregats, una mica sense centre, però sobrevivim de moment. En acabar les obres, una part de tu tornarà a sentir algunes de les nostres classes.

 

Gràcies profundes per tots els anys que ens has acollit. Ets una pàgina de les vides que hem viscut entre les teves parets. Tu vas fer viu cada dia allò de Llull: Si no ens entenam per llenguatge, entenam-nos per amor! Gràcies per la lliçó que hem rebut i tot l’aprenentatge que hem pogut fer! I tot el servei que ens has donat i fet possible! L'Associació Àkan no t'oblidarà mai.

 

Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut.

Repetir unes mateixes paraules

per majors profunditats,

és potser despullar-se per trobar el camí

de l’altra banda. Gorgs.      Joan Vinyoli

 

Temps guanyat, temps guanyat, temps guanyat, repetir amb obstinació unes mateixes paraules per a  tanta gent que no té res, els nostres cedres sagratsContents ... Contents... Mercè Rodoreda

 

No oblidarem mai de donar les gràcies a l’organització de la Casa de Cultura on sempre tan bé ens hem sentit tractats, malgrat les dificultats, en som conscients, que comporti la nostra estada en el centre.

 

També, gràcies al Consorci de Normalització Lingüística per deixar-nos utilitzar unes aules, ens han fet un favor immens, gràcies per la seva comprensió i paciència, i també pel seu bon tracte.

 

I gràcies a la Diputació de Girona per haver-nos deixat disposar d’aquest espai durant tots aquests anys i fer possible un somni.

 

M. Lluïsa Geronès Estrada

Associació Àkan

Cort Reial- Clínica Onyar- Plaça del Vi- Girona

21 de febrer de 2017

Encara no hi ha cap comentari

 


STkT8 Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web